Els disseny d’espais a les reformes integrals poden variar segons les seves funcions

Planificar les reformes integrals d’habitatges amb les variants de distribució i els seus usos

La planificació és el secret per obtenir el màxim resultat i èxit en les reformes integrals, tant en la part d’organitzar l’execució de la mateixa com en les funcions vitals que es realitzaran un cop acabada la reforma.

En aquest article ens centrarem en aquest segon punt, en aquest sentit la societat evoluciona en tota la seva dimensió, i la convivència no és una excepció.

En l’actualitat coexisteixen models de convivència basats en la llibertat d’elecció de cada individu: la família clàssica, el pis d’estudiants, la família clàssica, les famílies monoparentals, els habitatges-estudi o les parelles sense fills són alguns exemples.

Lamentablement, la nostra forma de dissenyar i construir en les reformes integrals no ha sabut mantenir el pols a l’evolució social i el millor que hem sabut fer és crear habitatges dissenyats per a cada tipus de model de convivència com si, un cop prenguéssim una decisió de com i amb qui volem viure, no poguéssim canviar el model mai més.

Dit d’una altra manera, hem especialitzat l’habitatge; les peces tenen unes determinades característiques en funció de si són dormitoris dobles o simples, si són sales d’estar amb o sense menjador, si tenen la cuina integrada o no; tot està estandarditzat i cada peça té una funció predefinida i ineludible. L’ideal seria que un habitatge fos capaç de madurar amb els seus ocupants i oferir-los cert marge d’adaptació a les reformes integrals.

L’habitatge, els seus ocupants i els objectes que guarda són entitats indivisibles; un arquitecte no ha d’oblidar mai que dissenya espais que han de ser habitats; com bé X. Monteys i P. Fuertes en el seu llibre Casa Collage, “les persones que habiten els edificis segueixen sent, en el fons, els grans oblidats de l’arquitectura residencial”.

Un habitatge que un cop moblada, perdi part de la seva essència o qualitat arquitectònica serà símptoma d’un mal disseny arquitectònic i una nul·la planificació en les reformes integrals. De tant en tant convé fer un exercici d’observació que ens ajudi a alliberar-nos dels estereotips que incorporem al nostre disseny amb el pas del temps.

Es tracta d’observar a nens utilitzant objectes quotidians d’una forma totalment diferent a la que s’havia pensats quan van ser dissenyats i tot seguit tractar de fer el mateix amb el projecte que tenim entre mans. Què passa si col·loquem el vestidor a la sala i el menjador al vestidor? Què passa si movem l’estudi al distribuïdor d’entrada?

El resultat sol ser que res funciona fora del lloc per al qual l’hem dissenyat: el distribuïdor és petit per posar un estudi; la sala és enorme, per a un vestidor, etcètera. No és estrany que una família, de qualsevol tipus, un cop ha adquirit un habitatge ja ho faci amb una idea molt clara de com l’adaptarà a les seves necessitats, és a dir, com mourà i canviarà les funcions de les peces per ajustar la distribució a els seus hàbits i costums quan fem les reformes integrals.

Però trobarà dos grans inconvenients: en primer lloc en primer lloc, que els espais del seu habitatge van ser dissenyats per a uns usos molt específics i no adoptaran nous usos de manera tan ideal com ells havia pensat i acabaran modificant físicament alguns d’aquests espais en les reformes integrals. I en segon lloc, que molt probablement aquests canvis donaran lloc a espais amb utilitats de nou molt especifiques que, amb el pas dels anys, tornaran a ser inadequades per a les necessitats que el temps sempre comporta a les famílies.

De nou vam concloure amb la necessitat de projectar habitatges capaços d’adaptar-se, de “madurar”.
En nom de la capacitat d’adaptació podríem caure en el parany de la flexibilitat mal entesa, la dels mobles amb rodes o abatibles que poden transformar-se i desplaçar-se per un espai que, al cap ia la fi, té un ús preconcebut.

La flexibilitat dels espais és aquella que els assembla o diferències de forma més subtil de manera que alguns usos si que puguin alternar o intercanviar-se a voluntat en funció de les necessitats dels seus ocupants. Així doncs podríem dissenyar un habitatge amb diverses sales equivalents, evidentment unes més grans que altres, però sense una jerarquia tan marcada com la que avui té la sala d’estar sobre la resta de peces.

De la mateixa manera, les zones de pas, amb una mica més d’espai i qualitat, podrien esdevenir sales de joc, de lectura o de reunió i optar a ser valorades no com metres perduts, sinó com a autèntics espais utilitzables i de pas al mateix temps. Aquesta multiplicitat d’usos és l’autèntica flexibilitat que hem de pensar en les reformes integrals.

És evident que hi ha certes limitacions, fonamentalment tecnològiques, que limiten la capacitat d’adaptació d’alguns espais; és el cas de les cuines i els banys, peces de difícil modificació. Durant els últims 30-40 anys, la cuina s’havia convertit en una mena equipament igual de necessari que molest, reduint-lo a la mínima expressió en l’habitatges fins fa relativament poc.

Afortunadament hi ha hagut un canvi de tendència en el disseny de les llars que de mica en mica ha tornat a la cuina aquest caràcter vertebrador de l’habitatge que sempre ha tingut, i és al voltant d’aquesta on hem d’articular la resta d’espais habitables ja que no tindrien raó de ser sense la seva existència: una casa sense cuina bé podria ser un museu o unes reformes integrals d’oficines.

L’arquitecte nord-americà Robert Venturi va encunyar el terme “flexibilitat útil” per a denominar aquella arquitectura intemporal amb habitacions d’usos genèrics en lloc de específics i mobles mòbils en pro d’una flexibilitat perceptiva en lloc d’una flexibilitat física i poc útil.

Una de les principals idees que els arquitectes apliquem en el disseny d’habitatges per parelles en la relació permanent d’espais semiprivats. La casa s’entén com un volum continu on es disposen elements que permeten la creació d’aquests espais capaços de donar solució a les diferents necessitats de la llar sense que calgui dividir-los físicament.

Les dobles altures amb ampits oberts d’obra permeten establir relacions permanents entre àrees d’ús molt diferenciat de la mateixa manera que els espais contigus sense portes que els s’independitzin. Els paviments continus potencien aquest tipus de disseny per a les reformes integrals.

Els habitatges per a grans famílies solen pecar d’avorrides per als més petits. Ens oblidem de vegades que ells formen part fonamental de la forma d’utilitzar la casa es veuen abocats a “patir” uns anys d’existència en un món que no s’adapta a ells fins que arribi a una determinada alçada.

Alguns afortunats tenen una habitació de jocs que sol ser una estada (d’adults) remodelada i adaptada amb objectes especialitzats per a nens. I món dels més petits no arriba més enllà dels 115 cm, que és el seu radi d’acció segons un estudi de l’arquitecte E. Arroyo, un metre i quinze centímetres de materials, portes, finestres i objectes que haurien de ser pensats per a aquesta alçada.

A nivell de distribucions passa una cosa semblant, hi ha distribucions més adequades que altres. L’ideal de distribució per a un únic ocupant és el d’un espai camaleònic, capaç de transformar-se a voluntat. Sense límits, sense divisions, sense espais especialitzats; quants més metres quadrats puguin sumar-se a aquest espai canviant, millor.

Espectacular apartament, va ser dissenyat per Gary Chang on aconsegueix crear una casa amb estil i totalment funcional, en un espai súper reduït, cal veure el vídeo, perquè és increïble:

Un recurs molt interessant són els contenidors de paret, és a dir, mobiliari a mida capaç de regularitzar el perímetre d’un gran espai alhora que conté tot l’equipament necessari per a l’habitatge: cuina, bany, emmagatzematge, biblioteca i un llarg etcètera.

Aquests espais es generen en el perímetre de la sala principal, poden créixer en profunditat a voluntat, i tenen la capacitat d’obrir-se i tancar-se per integrar-se o “desaparèixer” en funció de la necessitat de l’usuari.

Fins aquí aquest article per a la reflexió a l’hora de les reformes integrals.

Si ens segueixes continuarem oferint-te tot sobre el món de les reformes cases.

Pots llegir aquest altre article sobre:

És possible col·locar en una reforma parquet de fusta juntament amb els mobles de cuina?

Ens podeu visitar a https://tu-reforma.cat i també estem en https://tu-reforma.es on podeu llegir aquest article en castellà aquí.

Et podem informar sobre distribucions i les reformes cases contactant al següent enllaç: Contacte.